EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

La crisi ha arribat i el sector de la construcció, que ja s’havia descrit com una bombolla a punt d’explotar, comença a registrar baixes. La suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa és el cas més recent i cridaner, però no serà l’últim, i ja hi ha moltes petites i mitjanes promotores que han fet fallida. Aquest fenomen s’ha incorporat al nostre paisatge diari que, d’un any ençà, s’ha anat poblant de cadàvers de formigó, edificis nonats que s’han quedat a mig fer i esquitxen de gris la costa, la muntanya, les ciutats i els pobles: des del megaprojecte de Martinsa a la vall Fosca (Pallars Jussà) fins a la urbanització Els Balcons del Montgó de Dénia (Marina Alta) o les obres del Grup Drac a Inca o Montuïri (Mallorca). Un reportatge coordinat per Violeta Tena.

Editorial

Unitat excepcional?

És una bona notícia que els partits de govern a Catalunya i CiU facen pinya a l’hora de defensar un finançament just i d’acord amb l’Estatut, que marca el dia 9 d’agost com a data límit per resoldre aquest punt. També és bo que les institucions de Catalunya i el País Valencià estiguen d’acord que tots dos territoris mereixen un model de finançament més ajustat a la població actual –que ha augmentat dos milions en una dècada– i defensen conjuntament unes infrastructures més adequades al dinamisme de l’economia. És especialment important que els gestos fets pels consellers d’Economia de la Generalitat Valenciana, Gerardo Camps, i de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, tinguen el suport de les cambres de comerç de Barcelona i València. És una manera de garantir que els agents econòmics d’una banda i de l’altra del riu de la Sénia podran tornar-se a reunir i exigir les vegades que calga una bona connexió per a l’Arc Mediterrani, encara que la bona sintonia política entre els governs es trenque –fractura que ja ha esdevingut cíclica entre les dues Generalitats.
La prioritat, tant en el cas intern del Principat com en el valencianocatalà, és que el nou model de finançament no siga un pedaç, sinó el final definitiu de la sagnia econòmica, que s’acoste tant com puga a l’equilibri de les balances fiscals. Però un cop aconseguida aquesta unitat, caldria treballar perquè no siga excepcional. Els partits que formen el govern de la Generalitat de Catalunya i CiU poden arribar a molts acords, sobretot a l’hora de defensar els interessos de Catalunya davant un govern espanyol inflexible. De fet, és i serà fonamental aquest consens, si es vol, com a mínim, desenvolupar l’Estatut. I més encara quan les dues grans forces estatals, PSOE i PP, semblen cercar acords fonamentals per aturar el procés autonòmic.
De la mateixa manera, Catalunya i el País Valencià també haurien de mirar de defensar conjuntament moltes altres coses a banda de l’economia, per bé del conjunt de la societat –i de la mateixa economia. És clar que l’una i l’altre són els principals proveïdors i alhora consumidors dels seus propis productes –els valencians compren més productes catalans que ningú i els catalans són els principals clients dels valencians. Però aquestes transaccions comercials prendrien unes dimensions gegantines i espectaculars si la indústria cultural catalanovalenciana –la que parla la mateixa llengua– poguera travessar fronteres còmodament d’una banda a l’altra i no fóra menyspreada i perseguida per la Generalitat Valenciana. Això, evidentment, implica un gir copernicà per part del govern Camps, que ara es dedica a empaitar repetidors de televisió i mira de provocar una fractura cultural.